Bertrana i Compte, Prudenci

(Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Després d'estudiar batxillerat a Girona i un any d'enginyeria industrial a Barcelona, s'instal·la a Barcelona a partir de 1911. Dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.
Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899 i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània.
Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L'illa perduda (1935) i, sobretot, la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1939).

Corredor, Josep Maria

(1912-1981). Nascut a Girona, va estudiar a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid amb Ortega y Gasset. Ja a l'exili, es llicencià i doctorà a la Universitat de Montpeller, amb una tesi sobre Joan Maragall. Obtingué el Premi Francesc Cambó de l'Institut d'Estudis Catalans amb un estudi sobre Valentí Almirall i els orígens del federalisme, el Premi Josep Yxart amb l'assaig El món actual i el nostre país i el Premi Aedos per la seva biografia de Joan Maragall. Primer traductor de Sartre al català, publicà diversos volums d'assaig i desenes d'articles en la premsa nacional i internacional. Jugà un paper clau a l'exili, encapçalant iniciatives com la recollida de fons que permeté pagar la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure. Com Pau Casals i molts altres exiliats republicans, es negà a tornar a Catalunya fins que no finalitzà la dictadura franquista. Es llevà la vida a Perpinyà el 29 de setembre de 1981.

Curtius, Ernst Robert

(Thann, Alsàcia, 1886 - Roma, 1956). Després de doctorar-se en Filologia Romànica a la Universitat d'Estrasburg va ser professor de les universitats de Marburg, Heidelberg i Bonn. Als anys vint va publicar diversos llibres sobre literatura contemporània: Els precursors literaris de la nova França (1919), Balzac (1923), L'esperit francès en la nova Europa (1925), Marcel Proust (1928), James Joyce i el seu Ulisses (1929). La seva obra culminant va ser la cèlebre Literatura europea i edat mitjana llatina (1948), un prodigi d'erudició comparatística sobre els fonaments medievals de la unitat literària europea. Va morir l'any 1956, a Roma, ciutat que havia convertit en capital cultural de la seva idea d'Europa.

de La Rochefoucauld, François

(París, 1613 - 1680). Escriptor, moralista i memorialista francès, conegut sobretot per les seves Reflexions o màximes i sentències morals. Membre d'una de les famílies més il·lustres de la noblesa francesa, participa en complots contra Richelieu i contra el seu successor, Mazzarino, i es veu obligat a marxar de París. L'ascensió de Lluís XIV li retornarà el favor de la cort i consagrarà la seva vida a la reflexió i a l'escriptura. Tot i haver publicat, oficialment, només memòries i màximes, fou un escriptor prolífic, punyent i polèmic. Les seves màximes són fruit de la participació assídua en diversos salons literaris parisencs, com el de Madeleine de Sablé o el de la marquesa de Sévigné.

de Montaigne, Michel

(o Michel Eyquem, senyor de Montaigne) va néixer (1533) i morir (1592) al seu castell de Perigord, Occitània. Fill de gentilhome i format en la millor tradició clàssica, va traduir al francès l’obra del català Ramon Sibiuda i va ser gran amic d’Etienne de La Boétie. A partir de 1571 va emprendre la redacció dels tres volums monumentals dels seus Assaigs, una obra que esdevindria un model tant estilístic com filosòfic per a les generacions futures. Els caníbals és un dels assaigs (el número XXXI), que conformen el primer llibre d’aquesta gran obra.

De Tales a Demòcrit,

Dinouart, Abbé

(Joseph Antoine Toussaint Dinouart, 1716-1786). Sacerdot, polemista, traductor, apologeta del cristianisme i un dels primers teoritzadors del feminisme a França (El triomf del sexe, 1749). Hauria passat del tot desapercebut si l’obra que presentem, L’art de callar (en realitat un plagi en tota regla d’una obra publicada gairebé cent anys abans), no hagués conegut un notable èxit d’ençà de la seva primera publicació, l’any 1771.

Dolç, Miquel

Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 de desembre de 1912 - Madrid, 27 de desembre de 1994. Filòleg, traductor i poeta català. Després d’iniciar estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília, completa el batxillerat a Palma i es trasllada al Principat, on estudiarà a la Universitat de Barcelona i s’especialitzarà en Filologia Clàssica. Es doctorà a Madrid amb un treball sobre Marcial. Exercí la docència a Osca, Sevilla, València i, finalment, esdevingué catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid. Traductor prolífic, publicà, majoritàriament a la Fundació Bernat Metge, versions de Virgili, Tàcit, Marcial, Persi, Ovidi, Lucreci o Agustí. Amb caràcter pòstum, les universitats de València i de les Illes Balears el nomenarem doctor honoris causa.

Ginzburg, Natalia

(Palerm, 1916 — Roma, 1991) és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle xx. Nascuda Levi i casada amb Leone Ginzburg, es relaciona amb el cercle d’intel·lectuals antifeixistes (Pavese, Calvino...) propers a l’editorial Einaudi, a Torí. El compromís polític del matrimoni té com a conseqüència el seu confinament, entre 1940 i 1943, a Pizzoli (Abruços) i el 1944, Leone Ginzburg és torturat i assassinat en una presó de Roma. Natalia Ginzburg escriu, durant l’estada a Pizzoli, la seva primera novel·la breu: El camí que porta a ciutat, i la publica sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seguiran È stato così (1947), Tutti i nostri ieri (1952), Valentino, Sagittario (1957), i Le voci della sera (1961). Edicions de la Ela Geminada inicia, amb la traducció d’aquesta primera obra de Natalia Ginzburg, la publicació del cicle complet de les cinc novel·les breus de l’autora.

Hart, Herbert Lionel Adolphus

(1907-1992). Un dels filòsofs del dret més importants del s. xx. Graduat el 1932 al New College de la Universitat d'Oxford, va exercir d'advocat durant vuit anys i, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, va ingressar al servei d'intel·ligència militar britànic (MI5). Després de la guerra va començar a impartir classes de filosofia al New College d'Oxford i el 1952 va esdevenir catedràtic de jurisprudència, funció que desenvoluparia fins a la seva jubilació, el 1969. El concepte de dret (1961) és la seva obra més reconeguda i influent, al costat d'altres llibres com Causation in the Law (1959), Law, Liberty and Morality (1963) o Punishment and Responsability (1968).

Jerome K., Jerome

(1859 - 1927). Escriptor satíric anglès. Orfe de pare als tretze anys i de mare als quinze, abandona l’escola i es guanya la vida amb tota mena d’oficis: recull carbó, fa de periodista, d’actor, de mestre... Els Pensaments ociosos d’un ociós (1886) el donen a conèixer com a escriptor i Tres homes en una barca (1889) el consagren com a escriptor d’èxit. Funda les revistes The Idler i To- Day i viatja per Europa, Rússia i els Estats Units. Durant la Primera Guerra Mundial, presta els seus serveis com a conductor d’ambulància. El 1926 publica la seva autobiografia (My Life and Times) i l’any següent mor com a conseqüència d’una hemorràgia cerebral.

Lichtenberg, Georg Christoph

(1742-1799). Científic i home de lletres, de coneixements enciclopèdics i avesat a sabers tan variats com la física, l'astronomia, les matemàtiques, l'art i la literatura. Va ser el primer catedràtic alemany de física experimental però la posteritat el recordarà, sobretot, per aquests Quaderns de notes (en alemany, Sudelbücher). Considerat el pioner del gènere aforístic en la literatura germànica, les seves reflexions, plenes d'humor, intel·ligència i profunditat, han influït en pensadors com Nietzsche, Tolstoi, Einstein o Wittgenstein.

Maragall - Clara Noble, Joan

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) se situa, com diu Arthur Terry, «en la línia de poetes-pensadors que li ve de Goethe, passant per Carlyle, Emerson i Nietzsche», els quals van redefinir alguns conceptes que, a base de repetir-se, s'havien buidat de contingut o s'havien convertit en clixés: Bellesa, Art, Inspiració, Paraula, Cançó o Ritme. Sense la renúncia imprudent de la tradició ni l'abraçada cega i desafiant de la modernitat, sinó a base de sumar l'experiència personal i literària a les experiències literaturitzades dels altres, Maragall fa de pont entre les diverses fórmules estètiques del segle XIX i les del segle XX i, elabora una reflexió innovadora sobre la seva pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definitoris amb els del Simbolisme. Clara Noble Malvido (Jerez de la Frontera, 1872 - Barcelona, 1944) va ser la segona dels set fills que va tenir el matrimoni Ernest Noble i María Angustias Malvido. Va conèixer Maragall l'estiu de 1888 i s'hi va casar el desembre de 1891. Tot i la diferència de formació i interessos entre ells, Clara va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor. A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912. Clara Noble va morir a la casa de Sant Gervasi el 26 d'abril de 1944.

Mazzarino, Giulio Raimondo

(Pescina, Abruços, 14 de juliol de 1602 - Vincennes, 9 de març de 1661). Diplomàtic, intrigant, polític, deixeble del Cardenal Richelieu, padrí i preceptor de Lluís XIV, cardenal de l'Església Catòlica sense haver estudiat mai teologia, primer ministre de França durant gairebé vint anys. Va prolongar i refermar la política de Richelieu, consolidant el poder absolut de la corona francesa i l'hegemonia borbònica a Europa en detriment dels Àustria. Artífex del Tractat dels Pirineus, va morir llegant una fortuna de gairebé vint milions de lliures, a més d'una col·lecció d'art importantíssima, una biblioteca que es conserva encara avui i les instruccions per bastir el Col·legi de les Quatre Nacions, actualment Institut de França.

Nietzsche, Friedrich

(Röcken 1844 - Weimar, 1900). Filòsof i filòleg. Les seves obres inclouen reflexions crítiques sobre la religió, la moral, la cultura, l’art i la filosofia. Nomenat professor de filologia clàssica a la Universitat de Basilea als 24 anys, abandona el càrrec deu anys més tard per problemes de salut amb els quals haurà de conviure al llarg de tota la vida. De la seva producció, a més de les dues obres que presentem en aquest volum, cal destacar El naixement de la tragèdia (1872), Humà, massa humà (1878), La gaia ciència (1882), Així parlà Zaratustra (1883-1885), Més enllà de bé i mal (1886), Genealogia de la moral (1887) i Ecce homo (1888), redactat a les vigílies d’una crisi que posà fi a la seva activitat intel·lectual. Amb un estil predominantment aforístic i poètic, els seus escrits han tingut un gran impacte en el pensament contemporani.

Pessoa, Fernando

Lisboa, 1888-1935. El gran poeta portuguès de la Modernitat va esdevenir tota una literatura: volent, com diu ell mateix, sentir-ho i expressar-ho tot de totes les maneres, va cultivar diferents estils i gèneres literaris i, fins i tot, va arribar a escindir-se en personalitats diferents amb vida, personalitat i obra pròpia. Són els cèlebres heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos, Ricardo Reis i Bernardo Soares, aquest darrer —autor del Llibre del desassossec— un semiheterònim. Com a Fernando Pessoa —l'anomenat Pessoa ortònim— va experimentar amb diferents gèneres, estètiques i fins i tot llengües —a més del portuguès va escriure en anglès, com a Pessoa i com a Alexander Search. En vida, a més de poesies esparses en revistes, només publicà la seva poesia anglesa i un llibre portuguès, Mensagem. La descoberta dels Robaiyat de Khayyam en la versió anglesa de FitzGerald li oferí una nova via d'aventura poètica, que s'integra dins l’obra que conformen els seus diferents escrits.

Rilke, Rainer Maria

(Praga, 4 de desembre de 1875 - Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926). Incià la carrera militar però aviat l'abandonà per consagrar-se a la literatura. A Munic coneixerà Lou Andreas-Salomé, amb qui viatjarà dues vegades a Rússia; i a París, Auguste Rodin, de qui esdevindrà secretari. Participà en la Primera Guerra Mundial, i després d'un matrimoni fallit i de dues dècades de viatges arreu d'Europa, el 1921 s'establí a Suïssa, al Valais, on compongué les seves obres més celebrades: Elegies de Duino (1922) i els Sonets a Orfeu (1923). Els darrers anys del seu retir suís els dedicà a la traducció de la poesia de Paul Valéry i a la creació dels quatre reculls de poemes en francès que avui presentem, traduïts per primera vegada en llengua catalana.

Ritsos, Iannis

(Monemvassià, 1909 – Atenes, 1990). Poeta grec. Militant del Partit Comunista, la seva obra poètica és indestriable de la seva lluita política i del seu compromís social en els successius episodis de repressió i de guerra que viu Grècia durant el segle xx. Els seus llibres foren cremats al peu de l’Acròpolis durant la dictadura de Metaxàs; al llarg de la Segona Guerra Mundial col·laborà activament amb el Front d’Alliberament Nacional i, al final de la Guerra Civil Grega (1946-1949), fou condemnat a quatre anys de presó. Durant la Dictadura dels Coronels és tancat successivament en camps de concentració a les illes de Iaros i de Leros (des d’on firma la majoria dels poemes continguts en el poemari Repeticions). Després de la caiguda del règim dels Coronels (1974) adquireix l’estatus de poeta nacional grec.

Sloterdijk, Peter

(Karlsruhe, 26 de juny de 1947). Filòsof i assagista alemany. Professor d’Estètica i de Filosofia a l’Escola d’Art i Disseny de Karlsruhe. La seva obra, sovint marcada per un caràcter fortament polèmic, abraça disciplines tan diverses com la música, la psicoanàlisi, la religió, l’art contemporani i la poesia. Reconegut com un dels pensadors de llengua alemanya més importants del moment, és autor de més de trenta obres d’assaig filosòfic, entre les quals destaquen Crítica de la raó cínica (1983), Regles per al parc humà (1999) i la trilogia Esferes (1998-2004). Des de l’any 2002, presenta juntament amb Rüdiger Safranski el programa de pensament El quartet filosòfic, a la cadena de televisió alemanya ZDF, la qual cosa l’ha convertit en una de les figures intel·lectuals amb més projecció pública a Alemanya.

Stuart Mill, John

(Londres, 1806 - Avinyó, 1873). Filòsof i economista. Fill de James Mill i deixeble de Jeremy Bentham, fou un dels autors més influents del pensament polític del segle xix. Seguidor de l-utilitarisme, va fer aportacions importants, també, en filosofia de la ciència. Defensor dels drets de les dones i partidari de limitar el poder de l-Estat sobre els individus, va combinar la seva activitat com a escriptor amb l-acció política com a membre del Parlament Britànic. Principis d-economia política (1848), Sobre la llibertat (1859) o L-utilitarisme (1863) són algunes de les seves principals obres.

Zweig, Stefan

(Viena, 1881 – Petròpolis, 1942). Novel·lista austríac, dramaturg, periodista i biògraf. En la dècada dels anys vint va esdevenir un dels escriptors més llegits d’arreu del món. De família jueva, l’ascens del nazisme el va obligar a exiliar- se a Londres l’any 1934 i, a partir de 1940, als Estats Units i, finalment, al Brasil. Desesperat pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i l’expansió del nazisme, es va suïcidar a Petròpolis, Brasil, el 22 de febrer de 1942. La popularitat de Zweig després de la seva mort ha tingut alts i baixos però en els últims anys ha conegut un renovat interès per part d’editors d’arreu del món. Algunes de les seves obres més conegudes són Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, Carta d’una desconeguda o El món d’ahir