(Estagira, 384 aC – Eubea, 322 aC). Deixeble durant gairebé dues dècades de Plató, prosseguí, a la mort del mestre, el desenvolupament crític del pensament platònic. La seva obra suposa, alhora, un punt culminant de la filosofia grega antiga que havien iniciat els presocràtics i el punt de partida sense el qual és impossible entendre bona part del desenvolupament del pensament occidental fins als nostres dies. Cultivà tots els aspectes de la recerca filosòfica: el pensament polític (Política i Constitució d’Atenes), l’ètica (Ètica nicomaquea), la lògica (Organon), l’estètica (Retòrica i Poètica), la física (Física) i la metafísica (Metafísica). Desconegut a l’Occident cristià durant bona part de l’Edat Mitjana, però preservat, traduït i estudiat per filòsofs àrabs i hebreus, fou progressivament recuperat en llatí a partir del segle xiii i esdevingué un dels principals punts de referència de la filosofia escolàstica. Des d’aleshores i fins la revolució científica del s. xvi, Aristòtil és la columna vertebral de la filosofia occidental.

(Trani, 1590/1598 – ca. 1640). Filòsof i poeta en llengua italiana. Relacionat amb el cercle del mecenes napolità Giovanni Battista Man- so, fundador de l’Acadèmia dels Ociosos. La seva obra més notable és aquest La dissimulació honesta que avui presentem. Publicat a Nàpols el 1641, aviat caigué en l’oblit i no fou fins a principis del segle XX que el filòsof italià Benedetto Croce el reedità. D’aleshores ençà, aquesta reinvindicació de la cautela i la precaució polítiques (no pas de la mentida ni de l’engany) ha estat traduït a desenes de llengües i s’ha convertit en un dels textos de referència del pensament polític del segle XVII.

(Sant Petesburg, 1861 – Göttingen, 1937) escriptora, intel·lectual i psicoanalista russa. Deixeble de Sigmund Freud, fou una de les fundadores de la teoria de la psicoanàlisi i una de les poques dones acceptades en el Cercle Psicoanalític de Viena. Va ser una escriptora prolífica i va publicar diversos assajos i novel·les poc coneguts encara avui. A nivell teòric, la seva preocupació principal fou el concepte i el desenvolupament del narcisisme. Dona de caràcter inquiet i inconformista, defensava la seva autonomia intel·lectual i sentimental i visqué la seva vida amb una llibertat poc comuna per a les dones de la seva època.

(Barcelona, 1918 — 1996) va ser un poeta i escriptor català. Col·laborador i redactor de la revista Ariel, va escriure tres poemaris (Poemes, 1947, Testimoni de silenci, 1952 i Seguint el temps, 1956), dues novel·les (Diari del captaire, 1955 i La columna trencada, 1958) i dos llibres de literatura infantil: Això va passar a Gualba (1976) i Històries de la terra de tot temps (1983).

és una escriptora i artista australiana resident a Melbourne. Nou animal és la seva primera novel·la i s’ha publicat a Austràlia, el Regne Unit, França i els Estats Units. Baxter va guanyar el premi a millor novel·lista jove del Sydney Morning Herald l’any 2022.

Emma Becker (1988) de nom real Emma Durand, és una escriptora francesa. És autora de Mr, Alice, La Maison, L’inconduite i Odile a l’estiu.

(Berlín, 1892 - Portbou, 1940). Filòsof, traductor i crític literari alemany. D’origen jueu i pensament marxista, va estudiar filosofia, filologia i psicologia a Feiburg, Berlín, Munich i Berna. L’any 1933 es trasllada a París i el 1940, fugint del nazisme, es suïcida a Portbou. Les seves obres tracten temes com l’estètica, la història, la cultura i la teoria de la modernitat. Alguns dels seus escrits més importants són les tesis d’El concepte de la crítica d’art dins el Romanticisme alemany (1920) i Origen de la tragèdia alemanya (1925) o l’assaig publicat pòstumament Sobre el concepte d’història (1942).

(París, 1859-1941) filòsof i escriptor francès d’origen jueu. L’any 1900, després de publicar Matière et Mémoire i Le rire, aconsegueix una càtedra al Collège de France i obté un gran prestigi com a professor. L’any 1914 és escollit membre de l’Académie Française i el 1927 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. La seva tendència filosòfica va ser el vitalisme, dins els corrents antipositivistes de començament del segle XX.

Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Després d’estudiar batxillerat a Girona i un any d’enginyeria industrial a Barcelona, s’instal·la a Barcelona a partir del 1911. Dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, i col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Cata-lunya i La Veu de Catalunya. Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899, i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània.

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 - Berga, 1974). Estudia violoncel a Barcelona i el 1923 es trasllada a Ginebra per prosseguir els seus estudis a l’escola de rítmica i plàstica de Jaques-Dalcroze. Entre 1926 i 1929 viu a la Polinèsia francesa, una experiència que li permetrà escriure el seu primer gran èxit literari: Paradisos oceànics (1930). Més tard, viatjarà al Marroc i publicarà El Marroc sensual i fanàtic (1935), consolidant-se com autora de literatura de viatges. El 1938 haurà d’emprendre el camí de l’exili, d’on no podrà tornar fins al 1949.

(Girona, 1892 - Berga, 1974) va ser escriptora, periodista i música. Va publicar una trentena de llibres, tot i que la seva producció va ser més extensa. El seu corpus inclou novel·les, contes, assajos, traduccions, articles, cròniques, reportatges... Dona de caràcter progressista, viatgera i compromesa, escrivia principalment en català, malgrat que també ho va fer en castellà i en francès. Entre les seves obres destaquen Paradisos oceànics (1930), El Marroc sensual i fanàtic (1936), Entre dos silencis (1958), La ciutat dels joves (1971), Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). Llegir Aurora Bertrana és recórrer una biografia marcada per la història convulsa del segle xx: guerres, dictadures, república, exili (Suïssa i França) i retorn a Catalunya.

(Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Després d'estudiar batxillerat a Girona i un any d'enginyeria industrial a Barcelona, s'instal·la a Barcelona a partir de 1911. Dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.
Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899 i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània.
Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L'illa perduda (1935) i, sobretot, la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1939).

(Florència, 1500 - 1571). Orfebre, escultor, pintor i escriptor del Renaixement italià, va treballar pel papa Climent VII dels Medici, per Francesc I de França i per Cosme I dels Medici. Entre les seves obres d’orfebreria sobresurt el famós Saler d’or i esmalts i es distingí com a escultor amb obres com el Perseu, la Ninfa de Fontainebleau i el Narcís. Va escriure nombroses rimes, els tractats Sull’oreficeria i Sulla scultura i la seva exuberant autobiografia, Vita, publicada per primera vegada a Nàpols el 1728.

(Lausana, 1767 - París, 1830) escriptor, polític i inteŀlectual francosuís. És conegut sobretot per la seva noveŀla Adolphe i per les seves aportacions al pensament polític liberal. Amb una carrera literària i política influent, va participar activament en la vida pública francesa durant el període napoleònic i la Restauració.

(1912-1981). Nascut a Girona, va estudiar a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid amb Ortega y Gasset. Ja a l'exili, es llicencià i doctorà a la Universitat de Montpeller, amb una tesi sobre Joan Maragall. Obtingué el Premi Francesc Cambó de l'Institut d'Estudis Catalans amb un estudi sobre Valentí Almirall i els orígens del federalisme, el Premi Josep Yxart amb l'assaig El món actual i el nostre país i el Premi Aedos per la seva biografia de Joan Maragall. Primer traductor de Sartre al català, publicà diversos volums d'assaig i desenes d'articles en la premsa nacional i internacional. Jugà un paper clau a l'exili, encapçalant iniciatives com la recollida de fons que permeté pagar la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure. Com Pau Casals i molts altres exiliats republicans, es negà a tornar a Catalunya fins que no finalitzà la dictadura franquista. Es llevà la vida a Perpinyà el 29 de setembre de 1981.

(Barcelona, 1950) és escriptor i traductor, activista cultural i musicòleg, però també fotògraf. Sobretot és conegut i premiat com a poeta, ha dirigit espectacles poètics i musicals, i també té obra teatral, però en narrativa ja s’estrenà amb Entre una pell i l’altra l’horitzó (1978), relats molt trencadors. Acaba de publicar la primera novel·la, Tot als deu.

(Thann, Alsàcia, 1886 - Roma, 1956). Després de doctorar-se en Filologia Romànica a la Universitat d'Estrasburg va ser professor de les universitats de Marburg, Heidelberg i Bonn. Als anys vint va publicar diversos llibres sobre literatura contemporània: Els precursors literaris de la nova França (1919), Balzac (1923), L'esperit francès en la nova Europa (1925), Marcel Proust (1928), James Joyce i el seu Ulisses (1929). La seva obra culminant va ser la cèlebre Literatura europea i edat mitjana llatina (1948), un prodigi d'erudició comparatística sobre els fonaments medievals de la unitat literària europea. Va morir l'any 1956, a Roma, ciutat que havia convertit en capital cultural de la seva idea d'Europa.

(París, 1613 - 1680). Escriptor, moralista i memorialista francès, conegut sobretot per les seves Reflexions o màximes i sentències morals. Membre d'una de les famílies més il·lustres de la noblesa francesa, participa en complots contra Richelieu i contra el seu successor, Mazzarino, i es veu obligat a marxar de París. L'ascensió de Lluís XIV li retornarà el favor de la cort i consagrarà la seva vida a la reflexió i a l'escriptura. Tot i haver publicat, oficialment, només memòries i màximes, fou un escriptor prolífic, punyent i polèmic. Les seves màximes són fruit de la participació assídua en diversos salons literaris parisencs, com el de Madeleine de Sablé o el de la marquesa de Sévigné.

(o Michel Eyquem, senyor de Montaigne) va néixer (1533) i morir (1592) al seu castell de Perigord, Occitània. Fill de gentilhome i format en la millor tradició clàssica, va traduir al francès l’obra del català Ramon Sibiuda i va ser gran amic d’Etienne de La Boétie. A partir de 1571 va emprendre la redacció dels tres volums monumentals dels seus Assaigs, una obra que esdevindria un model tant estilístic com filosòfic per a les generacions futures. Els caníbals és un dels assaigs (el número XXXI), que conformen el primer llibre d’aquesta gran obra.

(l'Aranyó, 1918 — Barcelona, 1990) és considerat una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX. És un dels nostres escriptors més prolífics i dels més perseguits per la censura franquista: per catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós. Va conrear tots els gèneres literaris, tot i que la seva obra queda sovint eclipsada per l’èxit de Mecanoscrit del segon origen (1974). Pedrolo va ser un intel·lectual de referència per les seves conviccions ideològiques d’esquerres, un autor compromès amb el seu temps i el seu país.

Antoni Defez (València, 1958) és professor de Filosofia a la Universitat de Girona. Ha publicat els assaigs Música i sentit: El cas Wittgenstein, Realisme i nació: Un assaig de filosofia impura i Assumptes pendents: Set qüestions filosòfiques d’avui. És autor també dels poemaris Pas insomne, Els haikus de Ciutat Vella, La fam del guepard, L’arc de la mirada, Incert moviment i Metralla esparsa.

(Nuoro, 1871 - Roma, 1936) és una figura clau de la literatura sarda en italià del s. XX. Guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1926, la seva obra explora temes com la tradició, la religió i les relacions humanes en contextos rurals. Deledda és coneguda per les seves novel·les, contes i obres teatrals; entre altres, és autora de Canne al vento (1913) i La mare (1920).

(Joseph Antoine Toussaint Dinouart, 1716-1786). Sacerdot, polemista, traductor, apologeta del cristianisme i un dels primers teoritzadors del feminisme a França (El triomf del sexe, 1749). Hauria passat del tot desapercebut si l’obra que presentem, L’art de callar (en realitat un plagi en tota regla d’una obra publicada gairebé cent anys abans), no hagués conegut un notable èxit d’ençà de la seva primera publicació, l’any 1771.

Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 de desembre de 1912 - Madrid, 27 de desembre de 1994. Filòleg, traductor i poeta català. Després d’iniciar estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília, completa el batxillerat a Palma i es trasllada al Principat, on estudiarà a la Universitat de Barcelona i s’especialitzarà en Filologia Clàssica. Es doctorà a Madrid amb un treball sobre Marcial. Exercí la docència a Osca, Sevilla, València i, finalment, esdevingué catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid. Traductor prolífic, publicà, majoritàriament a la Fundació Bernat Metge, versions de Virgili, Tàcit, Marcial, Persi, Ovidi, Lucreci o Agustí. Amb caràcter pòstum, les universitats de València i de les Illes Balears el nomenarem doctor honoris causa.

Frederick Douglass (1818 aprox. – 1896) fou un esclau americà que, després de fugir, acabà esdevenint una de les principals figures de l’abolicionisme. Tot i la precarietat dels seus orígens, va arribar a ser un destacat orador, escriptor i activista a favor de la igualtat racial i de gènere. Entre les seves fites destaquen la fundació de diaris abolicionistes, com el The North Star, i l’exercici de càrrecs públics després de la guerra de Secessió. Aquesta segona vessant el va dur a ser el primer candidat afroamericà a la vicepresidència dels Estats Units, com a membre de l’Equal Rights Party i al costat de la primera candidata femenina a la presidència, Victoria Woodhull.

(Rotterdam, 1466/1469 - Basilea, 1536). Sacer- dot, teòleg, preceptor, filòleg, traductor, conse- ller del futur emperador Carles V i, sobretot, crític: amb l’Església, amb els governants i amb la societat en general. Independent i in- còmode, Erasme va combatre la incultura, la degeneració dels costums i la pestilència de la guerra. Les seves obres mai no foren acollides amb indiferència: o bé eren aplaudides o bé eren blasmades. Cal destacar, entre d’altres, el Manual del cavaller cristià (1503), l’Elogi de la Follia (1511), l’Educació del príncep cristià (1516), els Col·loquis (1518), Contra la barbàrie (1520), Del lliure albir (1524), el Ciceronià (1528) i la innovadora versió en llatí del Nou Testament (Nouum Instrumentum, 1516), per la qual fou acusat de bastir els fonaments de la Reforma. Els Adagis, publicats per primera vegada el 1500 amb el nom de Collectanea i ampliats per últim cop el 1536, van omplir trenta-sis anys de la vida de l’humanista, durant els quals recopilà proverbis, frases sa- piencials i mots metafòrics extrets de la lectura dels clàssics grecollatins i dels autors grecs que havia traduït al llatí.

és periodista i escriptor. Ha publicat nombrosos llibres de biografia, assaig, viatges i dietaris, entre els quals els últims apareguts són L’exprés de París, L’Empordà per a mitòmans i El tresor de la Vajol. Va rebre el premi Carles Rahola d’assaig 2020 per Josep Pla, una biografia literària. Manté el blog “Apologia de la curiositat” d’articles periodístics i literaris.

(Sangiano, 1926 - Milà, 2016) dramaturg, director de teatre i actor italià. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1997. D’ideologia d’esquerres, Fo considerava necessari fer política en el teatre i entre el 1969 i el 1974, amb la companyia La Comune, responia a les circumstàncies polítiques del seu país. D’aquesta època destaquen Mort accidental d’un anarquista (1970) i Pum, pum! Qui és? La policia!(1972).

(Palerm, 1916 — Roma, 1991) és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle xx. Nascuda Levi i casada amb Leone Ginzburg, es relaciona amb el cercle d’intel·lectuals antifeixistes (Pavese, Calvino...) propers a l’editorial Einaudi, a Torí. El compromís polític del matrimoni té com a conseqüència el seu confinament, entre 1940 i 1943, a Pizzoli (Abruços) i el 1944, Leone Ginzburg és torturat i assassinat en una presó de Roma. Natalia Ginzburg escriu, durant l’estada a Pizzoli, la seva primera novel·la breu: El camí que porta a ciutat, i la publica sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seguiran È stato così (1947), Tutti i nostri ieri (1952), Valentino, Sagittario (1957), i Le voci della sera (1961). Edicions de la Ela Geminada inicia, amb la traducció d’aquesta primera obra de Natalia Ginzburg, la publicació del cicle complet de les cinc novel·les breus de l’autora.

(Frankfurt del Mein, 1749 - Weimar, 1832) és un dels autors alemanys més destacats de tots els temps i se l’assenyala com un dels precursors del romanticisme literari del país. Com a escriptor va conrear la poesia, la novel·la i el teatre, però també se’l coneix per les seves aportacions científiques i per la seva tasca política a la cort de Weimar. A la seva etapa més madura va abraçar el classicisme literari, tal i com es pot veure al cicle de poemes Elegies romanes (1795), i va voler explorar la convergència de la passió romàntica i de la raó il·lustrada a novel·les com Les afinitats electives (1809) o a la que és considerada el seu magnum opus, la tragèdia teatral Faust (1808-1832).

(Kovno, Imperi Rus, 1869 – Toronto, 1940) anarquista, activista, pensadora i assagista.
Considerada «la dona més perillosa d’Amèrica», és una de les veus imprescindibles
i més originals de la filosofia anarquista de principis del segle XX. Perseguida i desterrada dels Estats Units, va dedicar-se sempre a difondre i treballar pels seus ideals.

(Wimbledon, 1895 – Deià, 1985). Poeta, novel·lista històric i estudiós dels clàssics anglès. Autor prolífic, va publicar més de 140 títols en vida, alguns dels quals, com ara els seus poemaris, el seu estudi Els mites grecs i, sobretot, aquestes memòries de joventut que ara presentem per primera vegada traduïdes al català s’han convertit en autèntics clàssics que no s’han deixat de reeditar i traduir mai. El 1929, just després d’acabar d’escriure Adeu a tot això, es va establir a la població mallorquina de Deià, que convertiria en la seva pàtria d’adopció i on va passar la major part de la seva vida.

(1907-1992). Un dels filòsofs del dret més importants del s. xx. Graduat el 1932 al New College de la Universitat d'Oxford, va exercir d'advocat durant vuit anys i, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, va ingressar al servei d'intel·ligència militar britànic (MI5). Després de la guerra va començar a impartir classes de filosofia al New College d'Oxford i el 1952 va esdevenir catedràtic de jurisprudència, funció que desenvoluparia fins a la seva jubilació, el 1969. El concepte de dret (1961) és la seva obra més reconeguda i influent, al costat d'altres llibres com Causation in the Law (1959), Law, Liberty and Morality (1963) o Punishment and Responsability (1968).

(Barcelona, 1930). Poeta, gramàtic i traductor, ha centrat la seva activitat professional en l'estudi i ensenyament de la llengua i en la literatura infantil i juvenil. De formació autodidacta, l'any 1958 comença a fer classes de català per a adults i ben aviat, el 1961, col·labora en la gramàtica Signe, un manual de referència en aquells anys, al qual van seguir Gramàtica essencial de la llengua catalana (1967), Pas a pas (1988), així com el Diccionari català de sinònims (1977). Ha escrit nombroses publicacions de reflexió lingüística i gramatical, entre les qual cal destacar Aclariments lingüístics, publicat l'any 1973, així com les seves constants col·laboracions en revistes i diaris com Tele-estel, Llengua Nacional i Avui. L'any 1963 entra a formar part de Cavall Fort, revista de literatura i entreteniment per a nois i noies creada dos anys abans. N'és redactor i corrector, i entre 1979 i 1997 el seu director. A banda de les col·laboracions habituals en aquesta revista, és autor de nombroses traduccions i adaptacions d'obres infantils i juvenils de distintes llengües (francès, anglès, italià, castellà o occità). També ha traduït còmics tan coneguts com la sèrie dels Barrufets o la d'Aquil·les Taló, contes tradicionals com El soldat de plom (1983), La Caputxeta vermella (1984) o guions cinematogràfics com La Ventafocs, la primera pel·lícula infantil que es va traduir al català. També cal destacar els aplecs de rondalles, amb títols com Rondalles de Catalunya (1975), Rondalles d'arreu del món (1980) i A la vora del foc (1982). Ha deixat constància de la seva experiència com a escriptor a través dels dietaris Tal dia farà l'any (1991) i Els dies i els llocs, publicat el 2004. El 1990 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1997 el Premi Nacional de Periodisme Escrit. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Font: AELC (Sara Beltran)

(1859 - 1927). Escriptor satíric anglès. Orfe de pare als tretze anys i de mare als quinze, abandona l’escola i es guanya la vida amb tota mena d’oficis: recull carbó, fa de periodista, d’actor, de mestre... Els Pensaments ociosos d’un ociós (1886) el donen a conèixer com a escriptor i Tres homes en una barca (1889) el consagren com a escriptor d’èxit. Funda les revistes The Idler i To- Day i viatja per Europa, Rússia i els Estats Units. Durant la Primera Guerra Mundial, presta els seus serveis com a conductor d’ambulància. El 1926 publica la seva autobiografia (My Life and Times) i l’any següent mor com a conseqüència d’una hemorràgia cerebral.

(Praga, 1883 – Viena, 1924) Fill de comerciants jueus, va estudiar dret i va treballar en companyies asseguradores. Influenciat per Schopenhauer i Kierkegaard, les seves obres, amb una narrativa grotesca i desassossegada, reflecteixen i s’anticipen a l’angoixa i l’opressió del s. XX. La majoria van ser publicades pòstumament a càrrec del seu amic Max Brod, tot i que ell li havia encarregat de destruirles abans de morir de tuberculosi. Entre els seus títols destaquen La metamorfosi (1915), El procés (1925) i El castell (1926).

(Dublín, 1814-1873) és considerat com un dels primers i més importants mestres del terror modern. Al llarg de la seva carrera, va treballar de periodista i editor a la Dublin University Magazine. La seva obra més coneguda és Carmilla (1872), tot i que també destaquen Uncle Silas (1864) i In a Glass Darkly (1872), i ha estat font d’inspiració de grans escriptors com Bram Stoker o Henry James.

(1742-1799). Científic i home de lletres, de coneixements enciclopèdics i avesat a sabers tan variats com la física, l'astronomia, les matemàtiques, l'art i la literatura. Va ser el primer catedràtic alemany de física experimental però la posteritat el recordarà, sobretot, per aquests Quaderns de notes (en alemany, Sudelbücher). Considerat el pioner del gènere aforístic en la literatura germànica, les seves reflexions, plenes d'humor, intel·ligència i profunditat, han influït en pensadors com Nietzsche, Tolstoi, Einstein o Wittgenstein.

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) se situa, com diu Arthur Terry, «en la línia de poetes-pensadors que li ve de Goethe, passant per Carlyle, Emerson i Nietzsche», els quals van redefinir alguns conceptes que, a base de repetir-se, s'havien buidat de contingut o s'havien convertit en clixés: Bellesa, Art, Inspiració, Paraula, Cançó o Ritme. Sense la renúncia imprudent de la tradició ni l'abraçada cega i desafiant de la modernitat, sinó a base de sumar l'experiència personal i literària a les experiències literaturitzades dels altres, Maragall fa de pont entre les diverses fórmules estètiques del segle XIX i les del segle XX i, elabora una reflexió innovadora sobre la seva pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definitoris amb els del Simbolisme. Clara Noble Malvido (Jerez de la Frontera, 1872 - Barcelona, 1944) va ser la segona dels set fills que va tenir el matrimoni Ernest Noble i María Angustias Malvido. Va conèixer Maragall l'estiu de 1888 i s'hi va casar el desembre de 1891. Tot i la diferència de formació i interessos entre ells, Clara va procurar en tot moment que les càrregues familiars i socials no destorbessin la feina de Maragall com a escriptor. A la mort del poeta el desembre de 1911, Clara va tirar endavant amb èxit el primer projecte d'edició d'Obres completes de Maragall, publicades per Lluís Gili el 1912. Clara Noble va morir a la casa de Sant Gervasi el 26 d'abril de 1944.

(Pescina, Abruços, 14 de juliol de 1602 - Vincennes,9 de març de 1661). Diplomàtic, intrigant, polític, deixeble del Cardenal Richelieu,padrí i preceptor de Lluís XIV, cardenal de l'Església Catòlica sense haver estudiat maiteologia, primer ministre de França durant gairebé vint anys. Va prolongar i refermar lapolítica de Richelieu, consolidant el poder absolut de la corona francesa i l'hegemoniaborbònica a Europa en detriment dels Àustria. Artífex del Tractat dels Pirineus, vamorir llegant una fortuna de gairebé vint milions de lliures, a més d'una col·lecció d'artimportantíssima, una biblioteca que es conserva encara avui i les instruccions per bastirel Col·legi de les Quatre Nacions, actualment Institut de França.

(Nova York, 1819 - 1891) escriptor, poeta i assagista nord-americà. Va deixar els estudis de molt jove i davant les dificultats de trobar feina estable va fer-se mariner, fet que va inspirar-lo a l’hora d’escriure alguns dels seus relats i novel·les. És un dels màxims representants del Romanticisme estatunidenc i la seva novel·la més famosa, Moby Dick (1850) és considerada una de les grans obres de la literatura universal.

(Castellfollit de la Roca, 1962) és llicenciada en Filosofia per la UAB i Doctora en Comunicació per la UPF amb la tesi doctoral Subjectivitat i autorepresentació en el cinema d’Agnès Varda. És professora d’Història del Cinema i de Periodisme Cultural a la UdG. Exerceix la crítica cinematogràfi caal diari El Punt/Avui i la revista L’Avenç.

(Londres, 1478 - 1535) humanista, polític, jurista, poeta, traductor, filòsof i teòleg anglès. Va iniciar la seva carrera política el 1504, que el va dur a ser membre de la Cambra dels Comuns, membre del consell privat d’Enric VIII i, finalment, canceller d’Anglaterra. La seva negativa a acceptar el divorci d’Enric VIII per casar-se amb Anna Bolena, així com a acceptar la llei de supremacia, que impedia a l’Església Catòlica de legislar en matèria religiosa a Anglaterra, li va valer la condemna a mort per decapitació. Va ser canonitzat per Pius XI l’any 1935.

(Röcken 1844 - Weimar, 1900). Filòsof i filòleg. Les seves obres inclouen reflexions crítiques sobre la religió, la moral, la cultura, l’art i la filosofia. Nomenat professor de filologia clàssica a la Universitat de Basilea als 24 anys, abandona el càrrec deu anys més tard per problemes de salut amb els quals haurà de conviure al llarg de tota la vida. De la seva producció, a més de les dues obres que presentem en aquest volum, cal destacar El naixement de la tragèdia (1872), Humà, massa humà (1878), La gaia ciència (1882), Així parlà Zaratustra (1883-1885), Més enllà de bé i mal (1886), Genealogia de la moral (1887) i Ecce homo (1888), redactat a les vigílies d’una crisi que posà fi a la seva activitat intel·lectual. Amb un estil predominantment aforístic i poètic, els seus escrits han tingut un gran impacte en el pensament contemporani.

Anaïs Nin (Neuilly-sur-Seine, 21 de febrer de 1903 - Los Angeles, 14 de gener de 1977) va ser una escriptora nord-americana d'ascendència cubanocatalana i francodanesa, coneguda pels seus Diaris, un valuós testimoni de la seva vida a Nova York i a París. Les seves obres --moltes publicades de manera pòstuma-- s'han rebut com a contribució a l’ideari feminista. Amb un estil propi, Nin s'endinsà al gènere eròtic, fins aleshores dominat pels escriptors
homes.

(Clermont-Ferrand 1623 – París 1662). Científic, escriptor i filòsof francès. Com a científic, va inventar la primera màquina de calcular, va posar les bases de la geometria projectiva i (amb Fermat) del càlcul de probabilitats, va arribar fins al llindar mateix del càlcul infinitesimal i va sistematitzar la hidrostàtica tal com avui l’entenem. Reconegut ja com un nou Arquimedes (una espècie de jove Nobel de física) i sense que abandonés mai totalment la ciència, es va revelar com a gran escriptor amb les Provincianes, divuit cartes obertes en defensa de la causa jansenista, que Voltaire considerarà el primer llibre genial de la prosa francesa. Com a filòsof, a part dels quatre textos de filosofia de la ciència que es presenten en aquest volum, la resta dels seu pensament, que és sobretot una filosofia de la religió i una filosofia de la condició humana, es troba essencialment en les notes que ens han quedat de preparació d’una gran apologia del cristianisme, publicades tradicionalment amb el títol de Pensaments.

Lisboa, 1888-1935. El gran poeta portuguès de la Modernitat va esdevenir tota una literatura: volent, com diu ell mateix, sentir-ho i expressar-ho tot de totes les maneres, va cultivar diferents estils i gèneres literaris i, fins i tot, va arribar a escindir-se en personalitats diferents amb vida, personalitat i obra pròpia. Són els cèlebres heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos, Ricardo Reis i Bernardo Soares, aquest darrer —autor del Llibre del desassossec— un semiheterònim. Com a Fernando Pessoa —l'anomenat Pessoa ortònim— va experimentar amb diferents gèneres, estètiques i fins i tot llengües —a més del portuguès va escriure en anglès, com a Pessoa i com a Alexander Search. En vida, a més de poesies esparses en revistes, només publicà la seva poesia anglesa i un llibre portuguès, Mensagem. La descoberta dels Robaiyat de Khayyam en la versió anglesa de FitzGerald li oferí una nova via d'aventura poètica, que s'integra dins l’obra que conformen els seus diferents escrits.

(Agrigent, 1867 - Roma, 1936). Dramaturg, novel·lista i poeta italià. Premi Nobel de Literatura l’any 1934. Va escriure tant en italià com en sicilià i és considerat un dels dramaturgs més importants del segle xx. L’ús literari de l’humor és un dels seus trets distintius, que converteix en objecte de reflexió mitjançant l’assaig L’umorismo (1908). La seva obra ens descriu un món calidoscòpic i disgregat, on fins i tot les certeses més elementals entren en crisi. Un, ningú i cent mil va ser considerada pel seu autor com la seva novel·la testamentària. La seva publicació, per primera vegada en llengua catalana, vol contribuir a celebrar el cent-cinquantè aniversari del naixement de Pirandello.

(Atenes, 428/427 aC – 347 aC) és sens dubte el pensador grec antic més influent en la tradi- ció filosòfica occidental. Deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, va fundar l’Acadèmia, una institució pedagògica on s’hi cultivaven la mate- màtica, la gimnàstica, la música i la dialèctica. És el primer autor antic de qui hem conservat la totalitat de la seva obra, escrita sempre en forma de diàleg i protagonitzada, gairebé en tots els casos, per la figura del seu mestre, Sò- crates, convertit en personatge filosòfic. Al llarg d’aquests diàlegs, els protagonistes polemit- zen davant del lector sobre temes com l’amor, la política, l’educació, la justícia i el bé. Les conclucions d’aquests debats no prenen mai la forma d’una doctrina tancada sinó que Plató deixa que sigui sempre el lector qui tregui les seves pròpies conclusions sobre els arguments exposats. Entre els seus diàlegs més destacats hi ha l’Apologia de Sòcrates, La República, El banquet, Fedre, Fedó i Timeu.

(Illa, Rosselló, 1886-1962) és considerat per la majoria de crítics com el millor escriptor rossellonès en llengua catalana de tots els temps. Si bé conreà també la narrativa, la prosa memorialística i el teatre, excel·lí sobretot en la poesia, escrita majoritàriament en llengua catalana. Des de la publicació de Roses i xiprers (1911) es va anar fent un lloc de privilegi en el parnàs literari d’una banda i l’altra de la frontera. A més, fou un aquarel·lista destacat, que plasmà en els seus quadres el paisatge i els monuments del seu Rosselló natal. Professionalment, exercí de professor de llengua i literatura espanyoles primer als instituts de Gueret, Foix, Angulema, Carcassona i Montpeller, i més tard, a la Universitat de Tolosa.

Marta R. Gustems (Barcelona, 1976) és il·lustradora, pintora i escriptora. És autora del poemari A boca de fosc (Fonoll, 2020) i de les novel·les No en cap altre lloc (Llibres del Delicte, 2022), coescrita amb Maiol de Gràcia, i Endins (Pagès Editors, 2022).

(Praga, 4 de desembre de 1875 - Val-Mont, Vaud, 29 dedesembre de 1926). Incià la carrera militar però aviat l'abandonà per consagrar-se a laliteratura. A Munic coneixerà Lou Andreas-Salomé, amb qui viatjarà dues vegades a Rússia; i a París, Auguste Rodin, de qui esdevindrà secretari. Participà en la PrimeraGuerra Mundial, i després d'un matrimoni fallit i de dues dècades de viatges arreud'Europa, el 1921 s'establí a Suïssa, al Valais, on compongué les seves obres méscelebrades: Elegies de Duino (1922) i els Sonets a Orfeu (1923). Els darrers anys delseu retir suís els dedicà a la traducció de la poesia de Paul Valéry i a la creació delsquatre reculls de poemes en francès que avui presentem, traduïts per primera vegada enllengua catalana.

(Monemvassià, 1909 – Atenes, 1990). Poeta grec. Militant del Partit Comunista, la seva obra poètica és indestriable de la seva lluita política i del seu compromís social en els successius episodis de repressió i de guerra que viu Grècia durant el segle xx. Els seus llibres foren cremats al peu de l’Acròpolis durant la dictadura de Metaxàs; al llarg de la Segona Guerra Mundial col·laborà activament amb el Front d’Alliberament Nacional i, al final de la Guerra Civil Grega (1946-1949), fou condemnat a quatre anys de presó. Durant la Dictadura dels Coronels és tancat successivament en camps de concentració a les illes de Iaros i de Leros (des d’on firma la majoria dels poemes continguts en el poemari Repeticions). Després de la caiguda del règim dels Coronels (1974) adquireix l’estatus de poeta nacional grec.

(Brody, 1894 - París, 1939) va ser un periodista i escriptor austríac d’origen jueu. Va estudiar Filosofia i Literatura a la Universitat de Lemberg i és considerat un dels millors exponents de la prosa centroeuropea del segle XX. Va viure a Viena i Berlín fins que va acabar exiliantse a París fugint de l’ascens del feixisme. Va morir a la ciutat francesa el 1939 a causa de l’alcoholisme. Algunes de les seves novel·les són Hotel Savoy (1924), Job (1930), La marxa Radetzky (1932), Tarabas (1934) o La llegenda del sant bevedor (pòstuma).

(1712 – 1778). Escriptor, filòsof, teòric de la música, compositor i botànic francosuís. És considerat un dels grans pensadors de la Il·lustració i les seves idees polítiques i socials van preludiar la Revolució Francesa. Cal destacar els seus conceptes de llibertat individual, igualtat social entre els individus i les seves aportacions en el camp de l’educació, idees que van allunyar-lo dels seus coetanis il·lustrats i que van fer que la seva obra fos polèmica.

(Girona, 1858 - Barcelona, 1939) escriptor, poeta i traductor, és considerat un dels màxims representants del Modernisme català. Llicenciat en dret, mai va arribar a exercir-ne la professió. Es va donar a conèixer als Jocs Florals de Girona (1891) i més tard també va ser distingit en els de Barcelona i Olot. Va col·laborar en diverses revistes i diaris catalanistes com La Renaixença, La Veu de Catalunya i Joventut, i va participar activament en la vida literària de Blanes, on hi tenia la casa pairal. Ha estat referent de prosistes com Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu, Pere Calders i Mercè Rodoreda. Alguns dels seus llibres més importants són Marines i boscatges (1903), reeditat amb el títol de Pinya de rosa (1920), La parada (1919) i Entre flames (1928).

Donatien Alphonse François de Sade (França, 1740 – 1814), més conegut pel títol de marquès de Sade, va ser un escriptor i filòsof francès. Autor prolífic, va viure una vida marcada per l’escàndol i la controvèrsia i va ser empresonat durant gran part de la vida per les seves activitats sexuals i polítiques. Les obres de Sade van ser censurades durant molt de temps però han estat objecte de renovat interès i estudi, especialment en el context de l’erotisme i la filosofia.

(Regne Unit, 1940) És catedràtic d’Humanitats al Queen Mary (Univer- sitat de Londres) i un dels principals exponents de l’anomenada Escola de Cambridge. Va ser nomenat Regius Professor d’Història Moderna a la Universitat de Cambridge el 1996 i ha de- dicat gran part dels seus estudis als autors clàssics de la teoria política com Maquiavel o Thomas Hobbes. Les seves obres més destacades són The Foundations of Modern Political Thought (2 volums, 1978), Visions of politics (3 vo- lums, 2002) i Liberty before Liberalism (1998), que Edicions de la Ela Gemina- da ofereix traduïda per primera vegada en llengua catalana.

(Karlsruhe, 26 de juny de 1947). Filòsof i assagista alemany. Professor d’Estètica i de Filosofia a l’Escola d’Art i Disseny de Karlsruhe. La seva obra, sovint marcada per un caràcter fortament polèmic, abraça disciplines tan diverses com la música, la psicoanàlisi, la religió, l’art contemporani i la poesia. Reconegut com un dels pensadors de llengua alemanya més importants del moment, és autor de més de trenta obres d’assaig filosòfic, entre les quals destaquen Crítica de la raó cínica (1983), Regles per al parc humà (1999) i la trilogia Esferes (1998-2004). Des de l’any 2002, presenta juntament amb Rüdiger Safranski el programa de pensament El quartet filosòfic, a la cadena de televisió alemanya ZDF, la qual cosa l’ha convertit en una de les figures intel·lectuals amb més projecció pública a Alemanya.

(Atenes, aprox. 496 aC — 406 aC) és considerat un dels principals exponents de la tragèdia grega juntament amb Èsquil i Eurípides. Fill d’una família rica i influent, va viure durant l’anomenat segle «de Pèricles» i va escriure unes 123 peces dramàtiques, de les quals només es conserven set tragèdies completes: Les dones de Traquis, Antígona, Àiax, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos.

Filla d’una família jueva assimilada, Hilde Spiel (1911-1990) va freqüentar els cercles polítics i artístics de la joventut vienesa d’entreguerres i va doctorar-se en Filosofia per la Universitat de Viena. Davant l’imparable ascens del nazisme, el 1936 va marxar a Anglaterra, on va iniciar una carrera periodística que la duria a tornar al seu país natal com a corresponsal del New Statesman a la fi de la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra va ser una de les crítiques literàries més influents en l’àmbit alemany, i el 1963 va tornar definitivament a Viena, on va publicar diversos assaigs i les seves memòries, a més de Retorn a Viena (1968).

(Londres, 1806 - Avinyó, 1873). Filòsof i economista. Fill de James Mill i deixeble de Jeremy Bentham, fou un dels autors més influents del pensament polític del segle XIX. Seguidor de l'utilitarisme, va fer aportacions importants, també, en filosofia de la ciència. Defensor dels drets de les dones i partidari de limitar el poder de l'Estat sobre els individus, va combinar la seva activitat com a escriptor amb l'acció política com a membre del Parlament Britànic. Principis d'economia política (1848), Sobre la llibertat (1859) o L'utilitarisme (1863) són algunes de les seves principals obres.

(Concord, E.E.U.U., 1817 - 1862) va ser un escriptor, poeta i filòsof. Va estudiar a Harvard, on va conèixer R. W. Emerson i les teories del transcendentalisme. El 1845 va aïllar-se a una cabana al prop del pantà de Walden, i d’aquesta experiència en resultà la seva obra més famosa, Walden o la vida als boscos (1854). Els seus escrits en defensa de la desobediència civil i de la resistència no violenta han influenciat a M. L. King, M. Ghandi o L. Tolstoi, entre d’altres.

(Aalst, 1972) és un escriptor i poeta belga. Nascut en una família desestructurada i havent passat part de la seva infància en un centre d’acollida, va començar filologia germànica i història de l’art a la Universitat de Gent, però va deixar amdós estudis per falta d’interès i de recursos econòmics. Va passar part de la seva joventut saltant entre feines precàries fins que, al 1999, comença la seva carrera literària amb la novel·la De kamer hiernaast. Verhulst ha guanyat diversos premis literaris i les seves obres —la majoria de caràcter autobiogràfic, polític i social— han estat traduïdes a més de vint llengües. D’algunes se n’han fet adaptacions al cinema, com és el cas de La lamentabilitat de les coses, portada a la gran pantalla pel director belga Felix Van Groeningen (2008).

(Dublín, 1854 – París, 1900). Poeta, dramaturg i prosista irlandès. Després d’una sòlida formació clàssica al Trinity College de Dublín i a Oxford, es trasllada a Londres i inicia una carrera brillant com a escriptor en tots els gèneres. La seva relació amb Lord Alfred Douglas en el context de l’Anglaterra victoriana li comporta un procés penal que s’acaba resolent amb una condemna a dos anys de treballs forçats a la presó de Reading, Berkshire, des d’on escriu De profundis. Algunes de les seves obres més importants són El retrat de Dorian Gray (1890), La decadència de la mentida (1891), El fantasma de Canterville (1887) o La importància de ser Frank(1895).

(Viena, 1889 - Cambridge, 1951), el més petit de nou germans, va néixer en una riquíssima família d’origen jueu. Va estudiar a la Universi- tat de Cambridge amb Bertrand Russell i G. E. Moore. Durant la I Guerra Mundial va servir a l’exèrcit austríac i tornà a Cambridge el 1929; el seu rebuig a l’annexió d’Àustria per Hitler el por- ta a fer-se ciutadà britànic. A partir del 1939 és catedràtic a Cambridge fins al 1947, que renun- cia a la càtedra per dedicar-se plenament als seus treballs. L’únic llibre que publica en vida és el Tractatus logico-philosophicus (1921) i pòstumament apareixen les Investigacions filosòfiques (1953), que havia deixat pràctica- ment acabades.

(Londres, 1882 - Lewes, 1941) novel·lista, assagista, editora i crítica literària, cofundadora de l’editorial Hogarth Press juntament amb el seu marit, Leonard Woolf. Degut a la professió del pare va créixer en un ambient freqüentat per artistes i literats i, quan ell mor, Virginia i els seus germans es traslladen al barri londinenc de Bloomsbury. Allà, a casa seva, feien les trobades intel·lectuals del famós grup de Bloomsbury, del qual ella formà part. Algunes de les seves obres més importants són La senyora Dalloway (1925), Al far (1927), Orlando (1928). Les ones (1931) i l’assaig Una cambra pròpia (1929), que ha esdevingut un clàssic del feminisme.

(Viena, 1881 – Petròpolis, 1942). Novel·lista austríac, dramaturg, periodista i biògraf. En la dècada dels anys vint va esdevenir un dels escriptors més llegits d’arreu del món. De família jueva, l’ascens del nazisme el va obligar a exiliar- se a Londres l’any 1934 i, a partir de 1940, als Estats Units i, finalment, al Brasil. Desesperat pel desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i l’expansió del nazisme, es va suïcidar a Petròpolis, Brasil, el 22 de febrer de 1942. La popularitat de Zweig després de la seva mort ha tingut alts i baixos però en els últims anys ha conegut un renovat interès per part d’editors d’arreu del món. Algunes de les seves obres més conegudes són Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, Carta d’una desconeguda o El món d’ahir.